Violència social; catalana?

Malgrat ens considerem bons observadors de la realitat quotidiana, sovint quedem ben desconcertats en front de la violència social. Per cert, no creiem que la violència domèstica sigui gaire diferent de la que hem anomenat en el títol i, una i l’altra, estan relacionades i caminen plegades en aquests primers anys del segle XXI.

Potser el que cerquem, en parlar d’aquest tema, és quantificar-ne la intensitat i, així, intentar esbrinar si, a hores d’ara, la violència és molt superior, percentualment, a la que la humanitat ha patit en d’altres temps o si, pel contrari, això tindria un cert paral•lelisme a totes aquelles coses que augmenten o minven en funció de diferents paràmetres.

Quan el poder oblida alguna escletxa hi entrem, analitzem i, a banda d’algunes consideracions o impressions que desenvoluparem més endavant, aquest petit espai de coneixement ens dóna força per parlar de dades i fets inqüestionablement estadístics. Tractarem d’ampliar el que insinuem sabent, d’entrada, que no agradarà a alguns lectors i que s’allunyarà d’allò tan emprat i tronat: ser políticament correctes.

Quan els mitjans de difusió ens parlen de la darrera agressió que ha patit una senyora, per exemple, ( tinc un bon amic a tv3 i sabem que hi ha ordres de direcció en el sentit que aquesta mena de notícies surtin en els primers minuts de les informacions ) solen amagar, per pressions polítiques intolerables, l’origen nacional dels agressors. No és una qüestió marginal. Alguna vegada us heu preguntat per la procedència de la gent violenta ?

El cert, després, és que un cop empresonats són estudiats pels psicòlegs i funcionaris especialitzats dels centres penitenciaris, els quals arriben a conclusions. I aquí comença un altre problema : aquestes conclusions no es poden fer públiques. Està prohibit sense que aquesta prohibició quedi reflectida a cap llei. Per sort hi ha filtracions, proves i documents que afirmen, categòricament, que en el 68% dels casos els agressors han vingut a casa nostra des del tercer món i, sobretot, d’aquells països on els espanyols hi van deixar la seva llavor colonial, la seva empremta, la seva llei i el seu estil.

Hem dit espanyols conscientment i amb el propòsit de no oblidar que els ciutadans de l’antiga Corona d’ Aragó no van poder anar a les Amèriques, en missió comercial o financera fins a les darreries del regnat d’en Carles III ( Carles VI de Catalunya- Aragó ) el 1778. Quan aquell borbó s’adonà que les colònies eren a punt d’assolir la independència i que l’economia de l’imperi, “on mai no es ponia el sol”, estava ferida de mort, va atorgar el vist i plau, l’autorització de viatjar-hi, als ciutadans de les terres que havia intentat anihilar i conquerir el seu pare Felip V amb l’ajut indispensable del regne de França.

Massa tard, els nostres avantpassats catalans ja no podien fer el miracle; això sí, els murris van col•laborar, ben activament, en aconseguir que la segona dècada del segle XIX la immensa majoria dels països sud-americans sotmesos a Castella assolissin la llibertat. El caràcter, els costums socials i la dinàmica evolutiva d’aquella part del món ja estava, però, determinada per la mentalitat rapinyaire i expoliadora dels “conquistadores “ i la nostra aportació va ser estrictament testimonial.

Furgarem una mica més en la ferida que acabem d’obrir a la caverna. A les presons de Catalunya s’hi parla , majoritàriament el castellà. És un fet inqüestionable quan ens preguntem quin és l’idioma del pres. Si el 52% dels ciutadans del nostre país parlen habitualment els català i un 25% més el parlen de tant en tant i, fins el 95% de la totalitat l’entenen, com és que els agressors domèstics i delinqüents en general s’expressen en castellà i altres llengües alienes a la nostra ?

Aquestes disquisicions ens porten inevitablement a altres observacions: si el nostre país hagués estat independent o, simplement, no hagués hagut de suportar l’arribada de tanta gent el segle XX i, sobretot, en els deu darrers anys ( on hem passat de sis a set milions d’habitants ). Si la història haguès estat diferent i la influència espanyola a casa nostra irrellevant, quina o quanta violència de qualsevol mena tindríem als nostres carrers; a les llars dels nostres veïns ???

La resposta tècnica, estudiada i sabuda és que ens bellugaríem en uns percentatges similars als dels països petits del nord d’Europa.

En Manelic de Terra Baixa era un personatge de ficció que matava en haver estat turmentat pels explotadors rurals. Era un assassí nostrat i entranyable amb una especial relació amb el llop. Tampoc no hi ha dubte que hem tingut un exèrcit d’almogàvers venjadors que feien el cràpula per Grècia i, també, uns anarquistes molt idealistes que llençaven bombes des del quart pis de l’antic Liceu per tal d’acollonir la burgesia local, però ningú pot negar-nos que venim d’un passat on la dona, les senyores, han estat més respectades i menys agredides que a les nacions colonitzades i espoliades pels espanyols.

Lluny de la perfecció, la nostra violència ha estat, simplement, la dels pobles sense estat que malden per ocupar un lloc en el món. De moment no ho hem aconseguit i de vegades encara ens sembla veure el cap sanguinolent del General Moragues exposat en una gàbia de ferro, al portal de mar, per a escarment de patriotes.

Antoni Penella i Boyé.

- Nit del 27 de gener de 2006 després de celebrar amb els lluitadors de la Comissió per la Dignitat el retorn d’una part dels documents que ens foren robats -