INTRODUCCIÓ
A l'any 1912 es produeixen dos esdeveniments que marcarien l'existència i el futur del nostre grup. El primer és el neixement, a la Riba, d'en Joan Sans Balcells, que amb el seu ingrès en l'orde caputxí esdevingué fra Robert de la Riba. El segon és la creció del col.legi-escolania de Ntra. Sra. de Pompeia al barri de Gràcia de Barcelona. De la figura del Pare Robert en parlem abastament en el conjunt d'aquest uep, dels records que ens evoca l'escola en farem, ara, un esboç.
El col.legi-escolania de Ntra. Sra. de Pompeia es fundà l'any 1912 per tal d'acollir un centre d'ensenyament que a la vegada nodrís d'escolans la comunitat caputxina de Pompeia i es va ubicar a l'espai on hi havia l'antic jardi del convent.
A l'any 1962 es celebra el 50 aniversari. Nosaltres encara ho haviem arribat, no va ser fins al curs següent que ens varem anar incorporant.
Són molts els records que ens evoquen aquells temps. Va ser la nostra infància i la nostra adolescència la que es va anar configurant amb aquella forma d'educació tant diferent a la resta d'escoles de la época.
Moltes varen ser les hores abocades a la sagristia per ajudar missa. Moltes varen ser les lletanies, salms, misses del diumenge al matí, misses del gall, oficis de Setmana Santa, funerals cantats en gregorià, les Salves dels dissabtes a la tarda. També els concerts (Basilica del Tibidabo, Catedral de Barcelona...) gravació de discos amb nadales i cançons populars catalanes. Classes de solfeig guiades amb paciència i a la vegada exigència per part del Pare Robert.
La tenacitat i l'esforç del nostre mestre de capella ens va dur, en la época, a ser la segona escolania de Catalunya en qualitat, després de la de Montserrat.
Tot i això, també varen ser moltes les hores d'estudi i lleure. Lleure dedicat, en gran part al bàsquet, esport en el que l'equip de Pompeia va obtenir forces titols de campionats escolars classificant a dos dels nostres jugadors per jugar un campionat internacional als Estats Units.
També eren esperats al llarg del curs els campaments que el Pare Robert organitzava, sempre en un indret breçat per un riu d'aquest nostre país que ell coneixia tant bé. Encara en els darrers anys de la seva vida ens repetia "tants anys organitzant campaments i amb tants nanos i mai vaig tenir cap incident".
A l'any 1970 es va haver de tancar l'escola. Les seves instal.lacions no eren suficients per acomplir la nova legislació en matèria educativa. Recordo, però que en els darrers cursos, en els que el Pare Robert va assumir les funcions de director de l'escola, l'educació regulada es complementava amb unes classes que ell va inventar anomenades "de cultura". En aquestes classes s'impartien matèries tant variades com la gramàtica catalana, història i geografia de Catalunya, temes referents a diverses arts, amb especial incidència en la música. Recordo com el Pare Robert ens ensenyava els sons dels diferents instruments i la composició i distribució de l'orquestra sinfònica així com la funció del director i la forma de dirigir l'orquestra.
Va ser el 1972 quan el Pare Robert ens va proposar de trobar-nos a les instal.lacions del col.legi que havien quedat buides de vida des de la fi del col.legi. La idea ens va produïr un entusiasme fora de mida i als pocs dies ja estàvem organitzant el grup d'exalumes de Pompeia. Van ésser uns anys fantàstics. Disposavem de les aules, un camp de bàsquet i un teatre-cinema amb aforament per a 200 persones. Això ens obrí un món de possibilitats increïbles. Vàrem fer de tot. Organitzavem torneijos de bàsquet, varem muntar un grup de teatre i representarem algunes obres en 3 actes. Per aquel temps es portava el tocar la guitarra i altres instruments de fàcil accès (hamòniques, flautes, ocarines, bongos, etc...) i es van formar grups musicals i alguns es varen aventurar a la cançò d'autor. En combinació amb altres centres i clubs es va organitzar un circuït de festivals de música folk en els que varem guanyar alguns premis. Aprofitant aquestes instal.lacions també es feren cine-forums, concerts, conferències, festes de ballaruca, revetlles i moltes altres activitats.
Amb tot aquell col.lectiu es va editar una revista mensual. La revista "Amunt" va arribar a prop de la vintena de números.
Les instal.lacions passaren a millor vida quan es construï el nou edifici. Llavors la comunitat caputxina reorganitzà el moviment juvenil creant el que anomenaren Pompeia Grups, una mena d'organisme massa convencional que aplegava grups d'esplai, coral i una organització molt gerarquitzada amb antics alumnes de promocions anteriors a la nostra que es varen afegir a menjar el pastís. Es varen redactar uns estatuts. A la meitat de l'elaboració d'aquests estatus varem veure que l'esperit en el que s'havia reiniciat l'activitat al espai de l'antiga escola de Pompeia no era el que havia de regir la organització del nou edifici. El camí que agafava estava totalment fora de la nostra visió del món.
Va ser llavors quan el Pare Robert, un cop més, ens acollí. Aquest cop al seu propi espai a l'interior del convent de Pompeia. Allí ens hi reuniem cada quinze dies a més de les excursions, acampades i sortides a sopar a restaurants, habitualment, de Gràcia. El Pare Robert era un gran amant de la bona gastronomia i sabia fruïr-ne.
A l'any 1998 crearem l'Associació Fotogràfica de Gràcia "Robert de la Riba" i des d'aleshores alternavem el lloc de les trobades quinzenals entre el convent de Pompeia i el local de l'Associació.
Les reunions nocturnes amb el Pare Robert quedaran per sempre en el nostre record. Allí hi parlàvem de tot, des dels temes més bàsics als més trascendents. El Pare Robert era un savi intel.lectual. No hi havia tema del que no tingués, no tant sols opinió, sinó que, a més, mestratge: història, geografia, música, sociologia, filosofia, botànica, futbol, politica, religions (en plural), esglèsia, sexe, cinema, les més avançades novetats en alta fidelitat, viatges, moviments socials, fotografia... Era un pou de saviesa.
Aquestes vetllades, gairebé sempre, acabaven amb la projecció de les darreres dispositives que haviem fet. Amb les seves quedavem boca-badats, de les nostres en feiem l'anàlisi tècnic i a l'artístic molt poques vegades hi arribavem. De tant en tant ens passava les seves pel.licules, videos i a vegades recordàvem els campaments de la infància amb la projecció dels super 8 que havia rodat i muntat cada any.
El nostre, ha estat i és un grup molt compacte. Pensem que encara ens queda corda per a molt temps. Hem tingut un bon mestre que sempre serà el nostre gran referent. A més tenim una feina que no ens deixarà dissoldre'ns com a grup, és la voluntat del Pare Robert de que la seva obra fos recollida en el espai de l'Associació Fotogràfica de Gràcia i que porta el seu nom. La seva por en aquest sentit era que tota la seva producció quedés per sempre més tancada en un armari sense servir per a res.
Per aquest motiu el Pare Robert anava traslladant a l'associació el seu material: llibres, ampliadora, i prop de 5.000 negatius. La seva mort sobrevingué quan estavem en aquesta fase de traspàs del seu material i la seva obra.
Amb la poca producció que hi ha dipositada a l'Associació hem pogut fer algunes exposicions i l'hem presentat a especialistes que han quedat meravellats per la qualitat tècnica i artística del seu treball, els quals ens han demanat que exposem l'obra d'aquest artista arreu. El certàmen Primavera Fotogràfica organitzat per la Generalitat de Catalunya ens ha aprovat l'exposició que s'anuncia en aquest uep (abril 2002). Avui encara, però, el gruix del seu treball roman en la foscor d'una cel.la de Pompeia. Esperem que aviat pugui estar al servei del nostre país tal com ell volia.
En les següents pàgines, distribuïdes per dècades hi ha tot un seguit d'imatges que mostren graficament l'evolució del nostre grup al llarg dels decenis.