El pare Robert de la Riba nasqué a La Riba de l’Alt Camp (Tarragona) el 5 de febrer de 1912 i traspassà a Barcelona el 19 de febrer de 1999. El 1922 va iniciar els estudis musicals a l’Escolania del Santuari de Nostra Senyora de Pompeia, sota la direcció de l’organista i mestre de capella Antoni Català; la profunda impressió que li produí l’audició de l’orgue de Pompeia —construït el 1910 per l’orguener Pau Xuclà—, va desvetllar la seva vocació organística des de l’infantesa. Antoni Català el va conduir a iniciar els estudis de piano amb Carles Pellicer, professor de l’Escola Municipal de Música de Barcelona.

Als dotze anys d’edat va sentir la vocació d’ingressar a l’orde dels frares menors caputxins de Sant Francesc, i el 1925 es va traslladar a Igualada per començar els estudis religiosos al Seminari Seràfic. Entre 1928 i 1929 estudià al noviciat de Manresa, d’allà es traslladà al convent d’Olot, on cursà els estudis de Filosofia entre 1929 i 1931, i completà la seva formació eclesiàstica amb els estudis de Teologia al convent de Sarrià, on passà a residir a partir del 1932. Allà rebé l’ordenació sacerdotal l’u de novembre de 1935 de mans del cardenal FrancescVidal i Barraquer.

Quan va esclatar la guerra civil espanyola, estudiava harmonia amb Jaume Pahissa a l’Escola Municipal de Música. El juliol del 1937 va poder marxar a Itàlia, on completà els estudis de piano, orgue i composició amb Alceo Galliera al Conservatori de Milà. El 1940, va haver de retornar a Catalunya, a causa de la segona guerra mundial. Es traslladà al convent de Tarragona, i, un any després, al d’Igualada, on va iniciar una estreta col·laboració musical amb Joan Just, recuperant l’orgue de la parroquial de Santa Maria i reactivant la vida concertística de la ciutat. Entre 1940 i 1942, es desplaçava setmanalment d’Igualada a Barcelona per perfeccionar-se en la composició amb Joan Lamote de Grignon, el qual, en haver de marxar a València, el posà en mans de Joaquim Zamacois per tal de completar els seus estudis.

El 1942 va inaugurar l'orgue del Santuari de Nostra Senyora de Pompeia, desmuntat i guardat arran de la guerra civil. A partir del 1946 es va traslladar definitivament a Barcelona, on va assumir els magisteris de capella i de l’orgue del Santuari de Pompeia. Entre 1946 i 1970, va estar al capdavant de l’Escolania i de la Capella de Música del Santuari, des d’on va dur a terme una gran labor pedagògica i musical, dedicant-se amb molta intensitat a la composició per tal d’enriquir els serveis musicals de Pompeia amb obres pensades per a l’escolania, el cor, l’orquestra i l’orgue. Les Audicions Sacres de l’església de Pompeia van ocupar un espai destacat dins la vida musical de la Barcelona de la post-guerra. D’aquella època daten algunes de les seves composicions més emblemàtiques com la cèlebre Rapsòdia Nadalenca per a orquestra i cor —estrenada sota la seva direcció al Palau de la Música Catalana—, la Simfonieta concertant o la sèrie de Sardanes, en les seves diverses versions. La Capella de Música del Santuari comptava llavors amb l’assidua col·laboració de membres de l’Orquestra de la Ciutat de Barcelona i amb la presència de prestigiosos intèrprets com Francesc Reixac, Domènec Segú, Gracià Tarragó i Josep Trotta, entre d’altres.

La popularitat concertística del pare Robert de la Riba va augmentar amb motiu de la seva presència habitual en els cicles dels "Concerts Populars" del Palau de la Música Catalana entre 1952 i 1956, on, amb el repertori organístic tradicional, oferia les seves pròpies trasnscripcions d’obres simfòniques de W.A. Mozart, L. v. Beethoven, F. Mendelssohn, J. Strauss i F. Grofe, així com d’obres d’altres gèneres de J. S. Bach, F. Chopin, J. Garreta, A. Soler i J. Turina.

A partir de la desaparició de la Capella de Música del Santuari, el 1970, el Pare Robert de la Riba visqué entregat a una intensa activitat concertística, tant des dels teclats de l’orgue de Pompeia —amb el qual realitzà més de quatre-cents concerts—, com des dels nombrosos instruments que va inaugurar arreu de l’estat espanyol; va efectuar concerts a Alemanya, Anglaterra, França, Itàlia, i als estats centreamericans de Costa Rica, Mèxic i Nicaragua. La seva perseverant i brillant dedicació a la divulgació del repertori organístic dels segles XVI al XX, era viscuda des de l’esperit de la seva profunda i íntegre religiositat, la qual el menà a defugir els circuits de la competitivitat concertística. Durant més de quaranta anys, a través dels seus setmanals concerts d’orgue, convertí l’església de Pompeia en el baluard barceloní de la música organística. Dins del seu extens repertori hi ocupava un lloc primordial l’obra d’orgue de J. S. Bach, l'opera omnia del qual va interpretar quatre vegades; també va donar a conéixer per primera vegada al públic barceloní les obres completes d’orgue de W.A. Mozart, F. Mendelssohn, C. Franck i F. Liszt.

Manuel Valls, al costat del que anomenava "la generació de la guerra civil", feia esment de la figura del P. Robert de la Riba amb aquests termes: "excel·lent organista, autor de composicions per a orgue i piano, de música religiosa de caràcter tradicional. Són importants les seves peces per a orgue Suite de Nadal, Tríptic, mentre que per a orquestra ha donat Concert en re per a conjunt de cambra i una Rapsòdia nadalenca."

Valls escrivia aquestes ratlles el 1960. Ara, quaranta anys després, el llegat musical del Pare Robert de la Riba se’ns presenta, en tota la seva extensió, d’una qualitat excepcional en cadascun dels gèneres que ha conreuat. El seu llenguatge compositiu es fonamenta en la solidesa de la tradició clàssica dels grans compositors, la qual reapareix revitalitzada a través del seu llenguatge tothora lliure, sincer, viu, expressiu, posseïdor d’una qualitat artística de primer ordre: un lirisme exquisit que floreix del fonament de la seva saviesa constrapuntística, la qual participa de la modernitat harmònica del segle XX, servant l’elegància i la finesa de llur espontaneïtat i la fidelitat a la seva a inspiració.

La formació organística del Pare Robert de la Riba, va poder seguir bastant de prop el model organístic de l’escola francesa d’E. Gigout, F. A. Guilmant, C. M. Widor, L. Boëllmann, C. Tournemire, M. Dupré i L. Vierne, tots ells grans intèrprets, improvisadors i compositors. El pare Robert de la Riba ha estat, com ells, un intèrpret excepcionalment virtuós, dotat per a la lliure improvisació en tots els estils, capaç d’improvisar en concert una obra en forma de toccata, fantasia, fuga o variacions. Les seves obres per a orgue estan impregnades d’aquest virtuosisme i esdevenen l’únic testimoni compositiu català de música organística que ha mantingut un vincle viu amb el model organístic francès, hereu de la tradició romàntica de César Franck.

L’especificitat de l’obra organística del Pare Robert de la Riba esdevé cabdal per al coneixement, l’estudi i la difusió de la música per a orgue de la segona meitat del segle XX, tan per la grandesa del seu llenguatge formal i contrapuntístic, com per la frescor de la seva inspiració temàtica, d’un gran lirisme i vigor expressiu, com per l’exquisidesa de les seves registracions, d’acord amb el dinamisme i la riquesa de la seva sensibilitat tímbrica. La seva concepció sonora de l’orgue esdevé una expressió més del seu sentir artístic, lliure, ample i generós. La seva exquisida sensibilitat organística el menaven a explorar l’òptima registració per a cada obra en el context tímbric i específic de cada instrument, pensant sempre en clau compositiva, és a dir, atenent al servei de l’expressió, a la presència i a l’alternança dels temes, sense deixar-se influir pels corrents de la neutralitat tímbrica que proposaven les relectures de la música antiga a partir de la segona meitat del segle XX.

Ja al 1969, el mateix Manuel Valls, afirmava com "el P. Robert de la Riba, excel·lent organista, és autor d’importants pàgines destinades a l’esmentat instrument". Dos anys després del seu traspàs, ha estat possible de dur a terme, gràcies a Déu, l’edició de la seva música per a orgue, la qual podriem considerar completa si no fós per l’absència d’algun fragment manuscrit que, a hores d’ara, no ens ha estat possible localitzar.

Amb aquesta edició, desitgem posar a l’abast dels organistes i dels estudiosos la seva valuosíssima aportació al repertori organístic del segle XX. La resta del seu testimoni compositiu —orquestral, cambrístic, cançonístic, coral, sardanístic i religiós— a mesura que sigui conegut, anirà ocupant l’espai que mereix dins la història de la música catalana del segle XX.

Josep Maria Gregori i Cifré

Vilassar de Mar, desembre del 2000.

Tornar enrere