A guisa d’exordi permetin-me de recordar que en un tal dia com avui, 16 de novembre, de fa 419 anys, va traspassar un dels organistes més célebres de la història de la música catalana, el vigatà Pere Alberch i Ferrament, àlias Vila, organista de la catedral de Barcelona de 1536 a 1582. Aquesta efemèride ens permet d’obrir avui la glosa que se’ns ha encomanat sobre el perfil d’aquest altre gran organista que ha estat el pare Robert de la Riba; ell convisqué durant més de cinquanta anys amb aquest orgue de Pompeia que avui pronunciarà de nou la seva música.

La trajectòria organística del pare Robert visquè diverses etapes. Entre 1946, l’any en què es féu càrrec del magisteri de l’orgue i de la capella de Pompeia, i 1969, data en què desaparegué l’escolania i la Capella, el pare Robert va dur a terme una labor musical que en molts dels seus aspectes seguia de prop la tradició dels nostres antics mestres de capella i organistes. Els concerts sacres de Pompeia, entre 1946—1950 i 1957—1969, amb la presència de destacats solistes de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, i, d’altra banda, els concerts dominicals d’orgue al Palau de la Música Catalana entre 1952 i 1956, van fer del pare Robert una de les principals figures musicals de Barcelona.

En els concerts del Palau, al costat del repertori organístic tradicional, el pare Robert hi oferia les seves pròpies transcripcions d’obres per a orquestra com la Petita Serenata nocturna de Mozart, la Cinquena Simfonia de L. v. Beethoven, la Simfonia italiana (4ª) de F. Mendelssohn, El vals de l’emperador de J. Strauss i la Suite del Gran Canyon de F. Grofe; així com transcripcions d’obres per a d’altres instruments de J. S. Bach, A. Soler, F. Chopin, J. Garreta i J. Turina. No cal dir com la llibertat i el dinamisme de les seves lectures interpretatives i la generosa concepció tímbrica que tenia de l’orgue van començar a provocar la reacció conservadora d’alguns sectors de la crítica barcelonina i el buit d’aquells que en aquella època es començaven a presentar com els defensors de l’ortodòxia organística. A uns i altres els costava de pair, d’una banda, l’èxit i la creixent popularitat d’aquell frare organista que aconseguia de fer arribar l’orgue a tots els públics, i en especial, als més joves; i d’una altra banda, el fet que no tingués cap prejudici a l’hora d’interpretar el repertori organístic tradicional amb els nous instruments electrònics dels anys seixanta, i fins i tot que en defensés el seu ús davant la carestia dels orgues de tubs.

Quan van cessar les activitats de l’escolania i de la Capella de Música del Santuari el Pare Robert va concentrar una part molt important de la seva vida concertística en el seu orgue neumàtic de Pompeia. A partir de 1970, i fins a finals dels anys vuitanta, va programar cicles anuals de concerts d’orgue en forma de cursos que començaven a l’octubre i acabaven a l’abril. Setmana rera setmana, interpretava recitals monogràfics dedicats als compositors, als gèneres, als estils i a les èpoques de la història de l’orgue; en aquells cicles de concerts hi ocupava un lloc primordial la figura del seu admirat Johann Sebastian Bach, l’obra completa del qual va interpretar quatre vegades, en quatre anys alternatius.

Sovint, i quan la temàtica ho permetia, coronava els seus recitals amb una improvisació. Fins i tot, va arribar a oferir tot un concert sencer de forma improvisada: en el programa del darrer concert del curs 1972-1973, sota el títol d’Improvitzacions, hi va desenvolupar vuit obres improvisades sota els següents títols: A manera de presentació, Preludi, Fugat, Coral, Melodia, Final, Peça progressiva i Poema organístic. En els comentaris sobre la "Improvització" que tancava el programa del cinquè recital del curs 1978-1979, escriví: "Les meves Improvitzacions les crec obligatòries, car un organista, que per tradició és compositor, ha de saber fer-ho. No demano cap tema, com es fa a vegades, però si ho creieu convenient i algú me’n dóna algun serà molt agraït."

Estem convençuts que la música per a orgue del Pare Robert de la Riba ocuparà cada vegada més un lloc destacat dins del repertori organístic europeu de la segona meitat del segle XX; tant per la grandesa del seu llenguatge formal i contrapuntístic, clàssic i nou a la vegada, com per l’extraordinària qualitat lírica i expressiva de la seva inspiració. D’altra banda, la força expressiva, la vitalitat i la tendresa que emana de la seva música és indestriable de la imaginació tímbrica i de la concepció sonora de l’orgue que tenia el pare Robert; per això la registració esdevé un valor inseparable de la seva obra i una expressió més de la seva llibertat artística i creadora. L’exquisidesa de les seves registracions no són sinó un reflexe del dinamisme, la riquesa i la finor de la seva sensibilitat tímbrica.

L’edició de les seves obres per a orgue que avui presentem ha estat molt ben acollida pels principals organistes de París, els senyors F. H. Houbart de la Madeleine, H. Rops de Saint Sulpice i J. Guillou de Saint Eustache; aquest darrer, ens ha expressat per escrit: "l’obra de Robert de la Riba m’ha (touché) commogut molt, l’he llegida amb un gran interès, i no dubto que en el futur serà objecte d’importants audicions. Faré conèixer aquesta edició a d’altres organistes a fi que puguin conèixer aquesta obra."

Les obres que avui escoltarem difícilment les podrem tornar sentir juntes en un mateix concert, per això crec que la iniciativa d’endegar un enregistrament discogràfic que reuneixi l’obra organística més representativa del pare Robert permeteria rememorar un concert com el d’avui, gairebé irrepetible; d’altra banda la generosa disposició i l’esforç dels organistes per preparar un programa monogràfic com el d’avui bé s’ho val! Val a dir també que d’altres organistes han començat a incorporar algunes obres del pare Robert als seus repertoris: el 24 d’octubre Joan Casals interpretava la Museta en el concert que obria el cicle "L’orgue de la catedral de Barcelona", i Guido Iotti la sardana Vall de Carme en el bis d’un concert que va fer el 8 de novembre a Pamplona. Una altra iniciativa que també caldria considerar seria la de pensar en organitzar un Cicle de Concerts d’Orgue amb el nom del pare Robert de la Riba, en el qual periòdicament s’interpretéssin obres seves.

A l’hora de posar-me a escriure sobre les obres del programa d’aquest entranyable concert, he cregut que seria més adient fer ús dels comentaris que el propi pare Robert redactava per descriure les seves composicions, en les notes dels programes de mà que feia imprimir per als seus recitals de Pompeia.

La sardana Fontnegra, escrita l’any 1947 a la Vall de Núria, "parla —diu el pare Robert— de les cristal·lines deus de muntanya". La Improvisació la va dedicar en l’edició de 1953 a Alceo Galliera, el seu mestre d’orgue al Conservatori de Milà, i és possible que l’escrivís abans de tronar a Catalunya el 1940. Amb motiu de la "Improvització" que tancava el darrer concert del curs 1977-1978, escriví: "Referent a la Improvització, que serà això, creació en el degut moment, ens porta a pensar en la tradició que tots els bons organistes posseïen de saber composició i tocar bé l’orgue; era una escola. Ara s’ha difós una mica, car molts organistes (diguem pocs) sols són intèrprets i no poden improvitzar". En un altre concert, el dotzè recital del cicle del curs 1978-1979, que també finalitzava am una "Improvització", va apuntar: "La Improvització serà, com altres vegades, segons la inspiració del moment."

La Rapsòdia Nadalenca sobre nadales catalanes la va estrenar en la versió per a orquestra, cor i solistes, sota la seva direcció al Palau de la Música Catalana. La va acabar d’escriure el dia de la Candelera de 1947 i la va dedicar al seu mestre de composició Joan Lamotte de Grignon. En les seves notes al programa de mà del dinovè recital del curs 1977-78, escriví a propòsit seu: "La meva Rapsòdia sobre temes nadalencs té quatre cançons: Les bèsties al Naixement, El cant dels ocells, El rabadà jovenet i A Betlem me´n vull anar. El procediment és un enllaç de les cançons de tal forma que l’acabament d’una porta ja el principi de l’altra, i en cada una procuro explicar en música el sentit de la lletra".

La Pregària va veure la llum l’any 1953 dins les edicions de música litúrgica que feia la revista Tesoro Sacro Musical. L’obra està escrita sense pedaler i l’evocació del seu intimisme s’expressa mitjançant un ric teixit harmònic.

La Fantasia en si menor data del 1970 i va veure la llum gràcies a l’edició particular que li’n va fer el pare M. Mola. A les notes del programa del cinquè recital del curs 1977-78, el pare Robert escrivia: "La Fantasia és un vertader encadenament de set petites peces que a vegades glossen el tema i a altres és nou. És curiós el cànon a tres veus, fet de manera distinta dues vegades."

La Sonata sobre els Goigs de Nostra Senyora de Núria, és una de les grans obres del pare Robert. A partir de la composició del Coral amb sis variacions del 1948, va desenvolupar l’escriptura dels altres moviments d’aquesta monumental Sonata inspirada en la melodia popular dels goigs. El títol de l’obra sencera ha fluctuat entre Suite de Núria (1974) i Suite sobre els goigs de Núria (1978), abans de rebre el definitiu de Sonata sobre els goigs de Nostra Senyora de Núria. Escoltem, al respecte, les paraules amb les que el pare Robert la va descriure quan la va interpretar en el tretzè recital del curs 1977-1978:

"La meva Suite és un homentage a la Mare de Déu de Núria i les seves muntanyes, on vaig passar-hi moltes temporades, saltant i grimpant pels seus vessants.

El Preludi és un fer sentir a intervals els Goigs característics, ara al baix, ara als tiples i a totes les veus, sense definir-se mai del tot. Segueix tot seguit una Pastoral sobre el mateix tema, amb l’alegria d’aquells prats soleiats.

El Coral variat és els Goigs cantats pels fidels i amb un seguit de variacions que el fan penetrar ben endins. Però segueix un Scherzo que sense voler, descriu les cascades i el vent que baixa dels cims jugant amb les boires amb un to menor del sempre mateix tema.

La Fuga amb el tema dels Goigs va dialogant i repassant tot el que hom ha viscut i sentit. En el final els baixos de trompeteria fan sentir pausadament els Goigs enters mentre les veus superiors s’expressen acaloradament."

Podriem dir, d’una manera simbòlica, que amb l’edició de la seva música per a orgue i amb el concert d’avui comencem a reduïr el deute històric del nostre país envers el llegat musical del pare Robert. Gràcies a la generositat de la comunitat caputxina de Catalunya, la seva obra compositiva per a orgue ha estat publicada i ja es troba a l’abast dels organistes, del públic i dels estudiosos. Ara ens caldria poder presentar també la seva semblança biogràfica, i val a dir que per a aquesta empresa estem amatents de poder accedir a la consulta de la seva documentació personal (correspondència, notes de premsa, programes de concerts i documents autobiogràfics) que ell guardava amb tanta cura a les seves estances d’aquest Santuari i de la qual cosa n’hem estat testimonis durant prop de trenta anys. Estem, doncs, a l’espera de poder començar a enfilar aquest treball biogràfic per tal de projectar amb la màxima precisió el pes de la figura del pare Robert de la Riba dins la història musical de Catalunya.

Tornar enrere